Pascual Madoz: trajectòria biogràfica
Pascual Madoz Ibáñez (Pamplona, 17 de maig de 1806 — Gènova, 11 de desembre de 1870) fou una de les figures polítiques i intel·lectuals més característiques del liberalisme progressista espanyol del segle XIX. Fill d'una família modesta, va cursar humanitats a Saragossa i dret a la Universitat d'Osca i posteriorment a la mateixa Saragossa. Durant el Trienni Liberal (1820–1823) s'allistà a la Milícia Nacional, jovenívol; instaurada la Dècada Ominosa de Ferran VII, va ser empresonat per les seves simpaties liberals i va haver d'exiliar-se a França, on residí a Tours fins a l'amnistia de 1832.
De tornada al país, s'instal·là primer a Barcelona —on dirigí breument el diari El Catalán— i després a Madrid, des d'on inicià una carrera política vinculada a la província de Lleida, per la qual fou repetidament diputat a Corts a partir de 1836. Durant els quaranta i cinquanta anys ocupà responsabilitats successives: governador civil de Barcelona, governador de les Canàries, alcalde de Madrid, president de les Corts Constituents sorgides de la Vicalvarada (1854) i, breument al juliol de 1855, ministre d'Hisenda del govern Espartero. És en aquest darrer càrrec, i a través d'una llei signada l'1 de maig d'aquell any, que el seu nom queda associat per sempre a la desamortització general —la segona gran venda de béns nacionals del segle, després de la de Mendizábal (1836)—, que enviaria a subhasta la pràctica totalitat dels béns propis dels municipis, dels ordes militars i de l'Església secular per finançar la construcció ferroviària i amortitzar el deute públic.
Després de participar en el cop fracassat de juny de 1866, va exiliar-se per darrera vegada a París. Retornà el 1868, amb la Revolució Gloriosa, i fou elegit president del consistori madrileny novament. Morí a Gènova durant un viatge oficial l'any 1870. La seva obra civil per excel·lència —al marge de la legislació desamortitzadora— és el Diccionario que ens ocupa, el qual va dirigir personalment al llarg de prop de vint anys de redacció.
El Diccionari: gènesi, estructura i abast
El Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, publicat a Madrid entre 1845 i 1850 en setze volums d'ordenació alfabètica, és la més extensa obra de referència geogràfica i estadística que s'hagi compost mai en castellà. Reuneix prop de 70.000 articles sobre el conjunt del territori peninsular, les Illes Balears i Canàries, i les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, en una col·lecció que totalitza aproximadament 11.600 pàgines. L'aparició s'esglaonà des de l'inici del regnat efectiu d'Isabel II fins als darrers compassos del bienni progressista, en un context històric definit per la liquidació definitiva de l'Antic Règim i la consolidació de l'estat liberal.
Cada article respon a un mateix esquema, repetit amb regularitat en milers d'entrades: lema i tipus d'entitat (vila, lloc, ciutat, aldea, predi, caseriu, etc.); situació administrativa (província, partit judicial, audiència, capitania general, diòcesi); descripció geogràfica (situació, clima, vents dominants, configuració del terreny); règim de propietat i conreus; indústria i comerç; població en vecinos (caps de família) i almas (persones); contribució fiscal; sovint, també, notes històriques sobre fundació, episodis bèl·lics, fills il·lustres o monuments. Per a les capitals i les viles importants, aquestes notícies s'amplien amb taules estadístiques agregades, sèries d'exportació o llistats de personal municipal, fins a configurar articles que poden ocupar desenes de columnes.
Mètode d'elaboració: la xarxa de col·laboradors
Si el Diccionari de Miñano (1826–1829) havia descansat exclusivament en l'enviament de cartes circulars als rectors de parròquia —dispositiu que sotmetia la qualitat de la informació al criteri individual de cada corresponsal, talment com en les Relaciones Topográficas de Felip II—, Madoz construí un dispositiu professional substancialment més complex. Es calcula que comptà amb una vintena de coordinadors de províncies i més d'un miler de corresponsals locals, sovint funcionaris municipals, secretaris d'ajuntaments, advocats, mestres i veïns il·lustrats que tenien accés directe a la documentació administrativa. Aquesta xarxa era retribuïda i operava amb instruccions formals i qüestionaris estandarditzats elaborats per la pròpia redacció.
La supervisió i la unificació editorial es feia al despatx madrileny del mateix Madoz. La conseqüència directa d'aquesta organització és que el nivell de detall del Diccionari és considerablement superior al del seu predecessor: apareixen documentats no només els municipis i les viles, sinó també els predis individuals, les granges, les ermites i les fortificacions menors, amb indicació del propietari i del veïnatge específic. En contrapartida, la qualitat efectiva varia segons la província i l'època de recollida; algunes entrades, particularment les compostes durant les fases finals del projecte, reprodueixen amb retocs mínims el text de Miñano vint anys anterior.
Les desamortitzacions i el valor de l'obra com a font
El Diccionari de Madoz constitueix la darrera fotografia detallada d'Espanya abans de la transformació definitiva de la propietat de la terra. La desamortització de Mendizábal (1836) ja havia enviat a subhasta el patrimoni dels regulars exclaustrats —monestirs, convents i ordres religioses— al llarg de la dècada anterior. La desamortització general del 1855, signada pel mateix Madoz com a ministre d'Hisenda just quan el seu Diccionari ja era a la impremta, completaria el procés posant a la venda els béns dels propis municipals, dels ordres militars de Calatrava, Alcántara, Santiago i Montesa, i de l'Església secular. Les operacions derivades d'aquestes dues lleis transformarien profundament el règim de la propietat agrària, reorganitzarien les estructures veïnals i farien desaparèixer molts dels predis i les institucions descrits a l'obra.
Aquesta posició cronològica —just abans que la desamortització de Madoz esborrés bona part del paisatge patrimonial documentat— atorga al Diccionari un valor de font primària insubstituïble per a la història agrària, demogràfica, eclesiàstica i fiscal del segle XIX espanyol. És el text que utilitzen, encara avui, els historiadors econòmics per reconstruir la capacitat productiva i la riquesa imponible declarada per cada poble en vigílies del cicle desamortitzador definitiu.
Del Miñano al Madoz
La relació amb el Diccionari de Sebastián Miñano (Madrid, 1826–1829, onze volums) és, alhora, de continuïtat i de superació. Madoz assumeix les crítiques metodològiques que Fermín Caballero havia adreçat contra Miñano en les seves Correcciones fraternas i articula, en resposta, la xarxa professional d'informació esmentada més amunt. L'obra no es limita a esmenar el seu predecessor, sinó que l'amplia considerablement: documenta predis i possessions amb la mateixa entitat que les viles, ofereix descripcions topogràfiques minucioses i incorpora les transformacions polítiques i jurídiques esdevingudes entre 1829 i 1845 ( desaparició dels règims senyorials, organització provincial de 1833, primera divisió judicial). En nombroses entrades menors, Madoz cita explícitament Miñano com a referència anterior i en reprodueix el text amb retocs puntuals. Per a la història demogràfica espanyola del segle XIX, la lectura paral·lela d'ambdós diccionaris constitueix una de les eines més valuoses de què es disposa: ofereix dos talls sincrònics separats per dues dècades sobre el mateix territori, abans i després de la fase més intensa de la liquidació de l'Antic Règim.
L'edició balear: abast d'aquest projecte
Aquesta edició digital extreu i estructura tots els articles del Diccionari referits al territori balear —Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, més una vintena d'articles a nivell de província marítima, diòcesi, audiència o capitania general—. El cens resultant és de 1.185 entrades distribuïdes pels setze volums de l'obra, des d'ACEITE (cala del) a YALÉNTÍ (so). La cobertura inclou, pràcticament, totes les viles i lloguerrets que comptaven aleshores amb població estable; els predis es documenten per nom individual, registre que cap altra font del període igual·la. Cobreix també la primera partició judicial, els tres partits mallorquins (Palma, Inca, Manacor), els dos menorquins (Maó, Ciutadella) i el partit únic d'Eivissa que, amb la reforma de 1834, vingueren a substituir les antigues jurisdiccions universals.
El Madoz a la recerca actual
A diferència de Miñano, el Diccionari de Madoz ha estat repetidament reeditat en format facsímil per comunitat autònoma al llarg del darrer mig segle (Andalusia, Aragó, Castella i Lleó, País Valencià, Galícia, entre moltes altres), i ha estat objecte de bibliografia secundària abundant. Aquesta edició treballa exclusivament a partir dels facsímils en domini públic de Internet Archive, sense dependència de transcripcions de tercers.
Mètode d'extracció
Els facsímils provenen de la digitalització dels exemplars de la Robarts Library de la Universitat de Toronto, allotjats a Internet Archive en el format chocr (hOCR comprimit amb caixes delimitadores per a cada caràcter reconegut, generat amb ABBYY FineReader sobre la tipografia original). Sobre aquest text s'aplica una indexació tolerant a errors, pensada per al joc específic de confusions OCR observades en aquesta tipografia del segle XIX —la lligadura fl, l'i punteada llarga, els dígrafs ll i ñ, les fórmules abreujades v. i part. jud.—, amb l'objectiu de localitzar els articles del territori balear. Les versions actuals dels indexadors incorporen, a més, tolerància a una sèrie de mangles documentats (per exemple, FhRREDELLS restituït com FERREDELLS, FüRMENTO com FORMENTO o F'ORMENTÓR com FORMENTÓR).
Cada article identificat és processat per un model de llenguatge d'Anthropic (Claude Opus 4.7) que en realitza la lectura i el descompon en els camps de la fitxa: títol, tipus de lloc, illa, partit judicial, municipi matriu, descripció íntegra, dades estadístiques (vecinos, almas, contribució, riquesa imponible, infraestructura productiva) i referències creuades. Una auditoria complementària, basada en cerca aproximada contra el text del facsímil, recupera els articles que la indexació inicial no havia detectat perquè el lema apareixia enterrat a mig paràgraf després de la cua d'una entrada peninsular (és el cas, per exemple, de PROENS (so) o de TUGORES (so), tots dos a Mallorca). En matèria de grafia, s'ha optat per preservar la forma original tal com Madoz la imprimí —Iviza, Santagny, BENISALEM—; només s'esmenen els errors d'origen clarament tipogràfic generats per l'OCR.